23 de gen. 2009

in search of a midnight kiss

...o una proposta diferent de cinema independent dels eeuu. un plantejament desprovist dels llocs comuns que abarroten -i aborreguen- la majoria d'expressions en aquest sector. m'ha semblat interessant a nivell estètic (retorna a un blanc i negre amb presència significativa, a vegades amb un granulat que per mi sempre ha estat ple de romanticisme i que sense dubte aquí li imprimeix l'irressistible màgia de l'oníric) i argumental (m'ha agradat veure un los ángeles com un personatge més que es transforma impecable i implacable amb l'etern moviment dels que circulen per ella -els mateixos que segueixen movent-se tot i l'embús de cotxes :)- i que resol extraordinàriament el "mood" dels missatges al contestador, universalitzant-lo... una mica com feia el woody allen a manhattan). la música es converteix, també, en un element integrador en l'expressió d'aquesta trama natural -el que la fa absolutament original respecte altres resultats d'homòlegs...
tot i així, de les últimes que he vist, continuo quedant-me amb la suma de l'estètica i la música que dóna com a resultat les blueberry nights. reconec, però, que aquestes nights em van trobar en situació d'especial "impressionabilitat"... ;)

4 comentaris:

Alfons ha dit...

Si, és una bona peli, m'ha agradat, però no tant com m'esperava. Aquests personatges neuròtics, tan típics de la fauna urbana resulten ben emmarcats en els escenaris de L.A. Es veu un esforç per expressar els valors de la nova generació, però al final apareixen nens bondadosos i sentits, i nenes pèrfides. Tampoc no és això. En quan a l'argument, al principi semblava el típic embolic d'adolescents. Desprès es va a endreçar amb una mica més de dinamisme i drama.

No crec que la marca de 'indie' o el blanc i negre de la fotografia sigui prou per posar en òrbita a aquesta pel·lícula. Per a mi no acaba d'enlairar. Ni és ambiciosa per ser independent, ni onírica, ni poètica aprofitant el blanc i negre.

Pot ser que desprès de 'blueberry' un s'espera més :-/ , que per cert la fan al truffaut a partir del dia 30.

bàrbara ha dit...

crec que els personatges són com són, sense cap pretensió de representar ningú -i menys una generació... respecte que no acaba d'enlairar-se, estic d'acord. però és precisament aquesta manca d'"ambició" el que per mi li atorga un valor i la fa -com tu dius- independent. es limita a explicar una història concreta (si es vol, extrapolable a través de la ciutat) amb naturalitat i una estètica que ajuda a matissar-ne el to.

Alfons ha dit...

Sip, hauria d'acceptar el personatges com són, no representen a ningú, però... em costa! M'agraden el personatges extrems, m'agraden algunes pelis indies ('once' la que més), m'agrada la autenticitat com a 'lost in translation', però aquí veig un biaix que fa que no me l'acabi de creure.

bàrbara ha dit...

home, home, home...! in-com-pa-ra-ble amb les grans... nada que ver, of course! :)